ÉS L’HORA DELS ADÉUS

Es-l-hora-dels-adeus

 Fa 15 anys que formo part dels premis literaris de la ciutat. Ho he fet sempre, igual que els meus companys i companyes de jurat, de forma totalment altruista dedicant-hi el meu temps, tot el que ha calgut per fer una feina de qualitat. M’he esforçat per fer-los créixer, perquè penso que contribueixen a construir  una ciutat que tinc la il·lusió que  algun dia arribi a ser un referent cultural. Perquè m’agrada i perquè m’estimo la literatura, els contes i les il·lustracions i, sobretot, m’estimo la meva ciutat.

Quan el PP va arribar a l’Ajuntament per governar, es va fer una retallada salvatge de la dotació dels premis (però estem parlant de 6.000 euros , eh!, una quantitat irrisòria per als pressupostos municipals que demostra la voluntat política de la retallada) que els fa perillar, acabaran desapareixent. En aquell moment vaig reivindicar la seva importància per la ciutat a la regidora , quan la vaig veure al sopar de deliberació del jurat.

Aquest any tot continuava igual, la regidora no havia fet res per millorar-ne la situació, ans al contrari. Per no tornar a provocar indigestions,  vaig limitar-me a fer un post (que es pot llegir aquí mateix: https://senseboli.wordpress.com/) anomenat “L’encongiment de la cultura”. Tanmateix, no vaig poder aguantar el discurs ofensiu de la regidora (que, a sobre, es posava medalles) al finalitzar l’acte de l’entrega de premis, vaig haver d’aixecar-me i  marxar.

portada

I d’aquí sorgeix el problema: es veu que a regidora Salgado no li agraden les reivindicacions, vol tenir una vida de regidora ben rosa (aix, no! ben blau cel).  M’exigia, fa uns dies, que li garantís que em portaria bé i no em queixaria mai més. Com que jo considero que això de queixar-se és un dret de tothom, no li he pogut donar el gust.

Així doncs, la regidora, en exercici d’un abús de poder total, m’ha acomiadat. M’ha comunicat que ja no compta amb mi a partir d’ara, sense raons, sense cap motiu més que preservar aquesta imatge blau cel que es va inflant arreu de la nostra ciutat.

Vull fer saber com les gasta aquesta nostra regidora de cultura, és l’única cosa que puc fer. M’agradaria veure com es posa vermella però crec que ella tampoc em podrà donar aquest gust a mi, no crec que algú que actuï com ella en tingui cap de vergonya.

Badalona, 6 de desembre de 2013

L’ENCONGIMENT DE LA CULTURA

the twits

Estic acabant de llegir els darrers manuscrits que s’han presentat al Premi de Literatura Juvenil de Badalona. Altres companys deuen estar fet el mateix amb els manuscrits de narrativa per adults, de poesia i de teatre. Com cada any, des de fa molts anys, ho faig amb moltes ganes i il·lusió, traient hores de son, d’estudiar, de prendre el sol, de fer dibuixos, de llegir altres coses, de fer una coke amb els amics, etc., etc., etc. Hi ha un col·lectiu de professionals que fan aquesta mateixa tasca, en el si d’altres premis organitzats per diversos tipus d’entitats, que sí que cobren perquè es considera que és la seva feina. Jo no he cobrat mai per fer-ho a Badalona, no perquè pensi que no s’ha de cobrar, sinó perquè, com que el pressupost sempre ha estat escàs, sempre he estat d’acord en fer-ho de franc per poder  invertir els pocs diners amb què es comptava  en dignificar la dotació del premi  i,… per què no?  la celebració de l’entrega. Sempre he pensat que el meu temps era el meu gra de sorra per fer possible el certamen.

Crec que no cal fer un recorregut per la història d’aquests premis per argumentar que amb l’esforç de tota la gent que s’hi ha estat implicant es va arribar a aconseguir que tinguessin un lloc dins del panorama literari, ja s’entén que ho hem aconseguit tots junts. La professionalitat del jurat, l’organització, el ressò mediàtic però també la dotació del premis començaven a atraure gent qualificada que hi presentava les seves obres. Havíem aconseguit  tenir un nivell. Jo n’estic especialment orgullosa, els premis literaris de la ciutat me’ls sento meus, me’ls estimo.

Doncs, l’any passat, arriben els peperos i fan una retallada salvatge a la dotació dels premis. Diuen que es retalla a tot arreu. Diuen que el fet que l’any anterior un dels premis hagués quedat desert no hi té res a veure. Diuen que aquests diners eren del pressupost de l’any passat i no d’aquest any.  Diuen que ells no els fan els pressupostos. Diuen que ja ho entenen però que amb els sis mil euros que s’estalvien ui! què en podran fer de coses! Que encara hem de donar gràcies que no els hagin anul·lat. Diuen aquestes i d’altres coses sense ni cap ni peus per una ciutadana com jo (a mi els arguments d’organització administrativa no em serveixen de justificació, per a mi la retalladada continua semblant-me una qüestió ideològica). Ho diuen dos tècnics de l’ajuntament i la consellera de cultura mentre sopen amb nosaltres, en el sopar de deliberació. Podríem haver vingut sopats si volien estalviar, no?

Aquell dia, pregunteu als qui hi eren, vaig fer una intervenció una mica salvatge que va fotre enlaire les postres de més d’un. No me’n vaig saber estar.  Estava molt emprenyada. La nostra feina per al consistori no val res. Cap consideració. Ah!Sí, un regalet d’aquells institucionals per als compromisos que jo no vaig voler acceptar. Potser si tots plegat passéssim  la factura deixaríem de ser invisibles.

Així doncs, l’any passat, a més a més, la celebració de l’entrega de premis va passar de fer-se del  Teatre Zorrilla al Principal, amb un format tant més reduït que suposo que hi va haver gent que no hi va poder entrar. A mi em van castigar en una taula d’un racó que pràcticament no veia l’escenari. I no va passar res més en tot l’any següent.  Ara penso que vaig forçar una escena de tensió reivindicativa que, en general, va molestar però que no va servir per a res. Penso que des d’aquell moment haguéssim hagut de començar buscar iniciatives privades per tirar endavant els premis i poder prescindir dels tractes d’un ajuntament inculte que té la supèrbia de creure que els premis, com que hi posa la dotació econòmica, són seus i els pot fer i desfer al seu gust sense tenir en compte la gent que els fa possibles.

Tot plegat em recorda una història que he llegit moltes vegades d’un dels meus escriptors de literatura juvenil preferits,  Roald Dahl. Sóc fan d’un llibre seu que es diu “Els Culdolla” (il·lustrat per Quentin Blake), protagonitzat per una parella força peculiar, marit i muller que no paren de fer-se la punyeta l’un a l’altre amb les pensades més recargolades. Recordo una de les moltes bromes pesades que ell li fa a ella volent  fer-li creure que té una malaltia que l’està fent encongir: cada dia afegeix un trosset molt petit de fusta al final del seu bastó, el bastó va creixent però ella atemorida, escoltant les mentides del seu marit, creu que s’està fent baixeta perquè té la malaltia de “l’encongiment”.

Fa un any que estic emprenyada i, en lloc d’anar passant-me, fa uns dies que se m’ha revifat l’emprenyament. Aquest any la celebració de l’acte, la Nit Literària passa de fer-se del Teatre Principal a l’Espai Betúlia! A veure, … l’Espai Betúlia és fantàstic per a fer la presentació d’un llibre, per anar a veure una exposició, per a moltes activitats però …, no ens enganyem, no és l’espai que m’imagino quan penso en la Nit Literària, quan tanco els ulls i recordo quan a Badalona la cultura encara  no estava malalta “d’encongiment”.

Badalona, 12 de juny de 2013.

Un bon llibre de contes

David Parra. ESCALA D’INCENDIS. Editorial Proa.

Aquest és un llibre de contes. Però no és un llibre de contes qualsevol ja que és l’obra guanyadora de la darrera edició del Premi Ciutat de Badalona de Narrativa i el Premi Literari Països Catalans-Solstici d’Estiu, un certamen on hi participen tot tipus de gèneres literaris de narrativa.

Parra escriu sobre la vida quotidiana. Els personatges dels seus nou contes podrien ser els nostres veïns i veïnes o, fins i tot, nosaltres mateixos. Cada conte ens endinsa en un període de la seva vida, moments difícils que són superats de diverses maneres.

El títol de l’obra (Escala d’incendis) fa referència, segons explica el mateix autor, al paper que atribueix a la literatura com a teràpia per fugir de les flames que ens rodegen en un món ple de corrupcions, traïcions, enveges, etc. I és que Parra  presenta situacions amb un pes moral important que obliguen al lector a posicionar-se, malgrat tot, no li ho posa fàcil. La narració transcorre vertiginosament –igual que la vida mateixa- i les accions precedeixen moltes vegades els sentiments contradictoris que aboquen al lector  a la reflexió en el lapse de temps entre l’acabament d’un conte i el començament del següent.

Personatges, com dèiem abans, normals que viuen situacions complicades però versemblants. L’autor té l’habilitat d’explicar-les guardant algun secret fins al final, secret que al desvetllar-se arrodoneix el conte, deixant a l’espectador aclaparat. La descripció dels pensaments dels protagonistes aconsegueix provocar l’empatia, per no dir la complicitat, de qui llegeix, fins al punt de  trobar-se, en un moment donat del transcurs de la narració, buscant justificació de la seva manera d’actuar.

Encara  que són contes sobre sentiments no hi són tracats de forma evident. Com explicar-ho? La construcció  que fa Parra de la psicologia de cada personatge fa que es palpin, que s’olorin els sentiments que transpiren. Aquesta subtilesa dóna una qualitat a la lectura notable ja que aconsegueix acostar al lector a la visió de la realitat que l’autor li vol fer compartir. Una visió ambigua que força a prendre partit, a decidir.

 Tots els contes podríem dir que exemplifiquen de forma molt hàbil temes de fons amb una alta càrrega moral que van empenyent al lector fins al final de cada petita història  a formular-se obligatòriament aquella pregunta: I, és que jo…què faria si em passés a mi? Perquè una cosa és el que sabem que s’ha de fer i una altra de ben diferent és el que ens surt fer a l’hora de la veritat, no?

Efecte “Vestit nou de l’emperador”

Tinc 45 anys i fins ara la política m’ha interessat poc, però darrerament començo a sentir la necessitat moral de participar. La veritat és que mai he volgut posar nom a les meves creences −ni polítiques, ni religioses, ni de res−, sóc més feliç com a lliure pensadora perquè em sento més honesta. Per a mi és important qüestionar-me i pensar críticament abans de prendre una decisió o posicionar-me sobre qualsevol tema i, per fer-ho, què millor que no haver de seguir, ni tenir present, cap línia de pensament ja escrita? Però darrerament, no sé què m’està passant que sento la necessitat de participar activament, de dir prou!

Suposo que n’hi deu haver unes quantes de persones com jo que fem veure que no ens n’adonem de les contradiccions, incoherències i enganyifes dels nostres polítics; que ens fa mandra dedicar el nostre temps per aprendre tots els articles del reglament del seu joc a canvi de tan poca cosa com poder fer el comentari quan els enxampem fent falta –o millor dit, trampa− perquè, a més, ens sentim només mers espectadors. Parlo de gent com jo, els que mai ens hem plantejat ni tant sols discutir de política a les sobretaules.

Aquesta cosa que tinc a dins és com una mena de finsaquíhemarribat –per dir-ho finament− que em fa girar-me a banda i banda per trobar algú altre que se senti com jo, que sigui com jo, per poder explicar-li el que veig, per comprovar que no només sóc jo qui ho veu i, si és així, per trobar qui em contradigui les contradiccions i incoherències que nosaltres, els que no hi entenem, veiem.

Estem en crisi −sobretot econòmica− i els ajuntaments tenen pocs diners i molts deutes, el de Badalona també. A l’alcalde li xiulen les orelles després d’incomplir d’entrada una de les seves promeses electorals, la d’oferir barra lliure pels llibres de text dels nens i nenes de la ciutat. Primer intenta sortir-se’n dient que no li dóna temps, que per l’any que ve, però com que la gent a més de recordar-se’n del que va prometre ho té per escrit per tot arreu de tanta publicitat que en va fer, no cola. Després algú li deuria fer cinc cèntims de la socialització de llibres –sistema que fa anys duen a terme moltes  escoles-, suposo que per trobar solucions a veure si la factura li sortia més barateta. Llavors la gent se li enriu a la cara davant de tant de cinisme.

Quan l’alcalde està a punt de quedar sord se li acut una brillant idea per donar la cara: enviarem una carta com d’aquelles que arriben del departament d’atenció al client de qualsevol companyia multinacional –que, això sí, molt educadament et diuen que ho senten molt però que no hi poden fer res, que t’hi fotis fulles−. I amb el paper més bo que tenen a la seu central envia la carta, però no una per cada família, no, una per cada nen. Així si tens, per exemple, dos fills en edat escolar, reps dues cartes idèntiques. I jo em pregunto –jo que no hi entenc ni papa, repeteixo−, no hagués sortit més econònic –sostenible, funcional, elegant, etc.− enviar un e-mail per família (es poden filtrar fàcilment les coincidències amb les adreces electròniques per evitar repeticions) i estalviar-se el cost del mailing en paper couché pels llibres de text que ha de comprar?

Després, més enllà de Badalona, hi ha el cinisme de l’autoanomenat govern dels millors que, segons he sentit aquests dies a les notícies, diu que se centra a lluitar contra el fracàs escolar. Qui es pot creure que es plantegin realment aquest repte quan la veritat és que, en lloc d’invertir, s’està retallant en educació i deixant a molts infants –no a tots, cosa que jo personalment trobo que incompleix el principi que tots els infants han de tenir les mateixes oportunitats en matèria d’educació−, per exemple, sense la sisena hora. A més a més, amb aquesta política s’afavoreix indirectament (i segons com es miri directament) l’escola privada en front de la pública. Suposo que la majoria dels fills dels polítics –vist el seu patrimoni- no depenen de l’educació pública.

És una solució a la crisi deixar sense feina –una més de les conseqüències de la supresió de la sisena hora− tants mestres que el curs passat treballaven a les escoles públiques? Va bé per l’economia del país fer una acció que porta tanta gent a l’atur? Segur que les retallades han d’afectar, justament, el benestar social? Hem de capejar la crisi a costa de la sanitat i l’educació pública?A mi –que no hi entenc ni papa, recordo− se m’acuden algunes idees que m’he decidit a escriure aquí, no perquè siguin molt originals, més que res per desfogar-me.

Per exemple, tenint en compte que l’Estat és –o hauria de ser, ara no ho sé segur− aconfessional i que no tots els ciutadans professen la religió catòlica −o com és el meu cas, cap religió− he pensat que es podrien utilitzar els diners –de tots els ciutadans, no ens enganyem− que actualment es destinen a l’Església catòlica per a minimitzar les retallades. Les parròquies, tot i que podrien oferir uns serveis mínims gratuïts, haurien de cobrar entrada. Es podrien posar diversos preus, en funció de les hores i dies de més afluència. Ho proposo seriosament, d’aquesta manera es podrien autofinançar i fins i tot potser podrien contribuir a ajudar al seu poble, no només de forma espiritual. Després de visitar el Vaticà fa dos estius em va quedar clar que disposen dels millors economistes i assessors financers.

De la mateixa manera, combrego amb idees com el co-pagament en la sanitat pública. Senzillament, qui tingui diners per anar a fer una cerveseta que pagui el mateix preu per les seves visites mèdiques i per qui no pugui, que continuï sent de franc.

I la pregunta estrella: per què no sento que es retalli en armament militar? Pensant amb les armes i la tecnologia nuclear tinc la sensació que l’exèrcit que mantenim –amb els diners de tots els ciutadans, també− no ens serviria de res si hi hagués un conflicte. És veritat que jo no en tinc ni idea si necessitem o no un exèrcit però és d’on jo retallaria primer. Segurament ens estalviarien molts diners si fossin capaços d’organitzar un exèrcit europeu comú a tots els països –una alternativa que recullo, més realista al meu pacifisme utòpic que em dicta que hauríem de ser capaços de no necessitar ni armes ni exèrcit− .

La pregunta que ja s’ha posat sobre la taula fa temps: i l’impost de transmissions patrimonials, calia que es treies ara justament?

Doncs res, que jo no veig que les mesures del govern siguin les millors per al nostre país, no m’ho empasso que no es pugui fer millor. I tot i que no hi entenc ni papa, crec que el primer pas és, encara que m’arrisqui que em prengueu per tonta i ingènua, dir tot això amb veu alta, dir que jo veig que l’emperador va despullat, que el suposat vestit nou és una enganyifa. Confio que aquesta actitud es continuï encomanant −igual que me l’han encomanat a mi− i amb idees noves de veritat puguem tirar endavant el nostre país, que tant m’estimo.

Badalona, 13 de setembre de 2011

Buscant lloc a la platja

Ahir em vaig llevar tard i vaig arribar a la platja a les tantes. Aparcar va ser dificilíssim, al pàrquing ni parlar-ne; vaig acabar a l’altre costat de la carretera arrambada a unes plantes -verinoses segur-; vaig haver de passar per sobre del canvi de marxes per poder sortir per l’altra porta del cotxe. A la sorra no hi havia ni un trist forat per a mi i la meva tovallola; vaig haver de conformar-me a estirar-la al costat de les dutxes  i per arribar a l’aigua salada em va caldre fer, cada cop que volia remullar-me, una petita expedició (podia haver-me dutxat, això sí, però per això em quedo a casa, que l’aigua surt calenta!). A més a més, com que estava tant lluny de la mar salada, allò era una torradora insuportable i em vaig sentir socarrada ben aviat. No va ser una experiència gaire agradable i vaig marxar cap a casa amb la convicció de llevar-me ben d’hora l’endemà per aconseguir un bon lloc, a prop de l’aigua amb l’airet de vora mar.

Així ho vaig fer. Vaig arribar d’hora, vaig poder aparcar al pàrquing de la platja sota l’ombra d’un plàtan i vaig posar la tovallola ben a prop de l’aigua, deixant un espai prudencial perquè si arribés una onada d’aquelles inesperades no se’m mullessin les meves coses. La tranquil·litat va durar més o menys una horeta, a partir de llavors va començar a arribar la gentada que, com jo mateixa el dia anterior, portava els llençols enganxats al cul. La majoria intentava enquibir-se ens els espais que per cortesia havíem deixat  els primers en arribar. Com més gent anava omplint la platja, més es reduïa aquest espai. Suposo que com que tothom s’ha adormit algun dia, ningú se sentia veritablement incòmode pels nouvinguts, cadascú mirava d’anar a la seva i no fixar-s’hi gaire –excepte  jo-.

Fins aquí, tot bastant normal per uns dies d’estiueig a la platja. Però al cap d’una estoneta més, quan la platja ja estava a vessar i, la gent posava la tovallola al començament de la sorra, pràcticament al pàrquing -com jo ho havia fet ahir- van arribar els Espavilats. Un grup familiar composat per avis, dos parelles -amb sis cadires de platja-, els seus fills i filles, dos matalassos, i dos flotadors enormes i davant de les mirades atònites de tots els que ens estàvem en aquell sector -i que, per tant, significava que havíem fet l’esforç de llevar-nos d’hora i organitzar-nos el matí per poder aconseguir un bon lloc prop de l’aigua-, van i s’instal·len a tocar de l’aigua, en la franja de mig metre on peten les onades, la gent hi passeja o els petits hi fan matons, pràcticament a sobre dels que s’havien llevat més d’hora.

Tota la gent, que fins aquell instant ni ens havíem mirat, ens vam sentir units pel mateix sentiment,una mena d’indignació davant la demostració de prepotència dels Espavilats. Qui eren aquells que es creien en dret de saltar-se totes les normes de convivència no escrites de la platja? Com és possible que es puguin fer l’orni sense cap escrúpol? Es pensen que ens poden passar la mà per la cara així de fàcil a tots els que estem aquí? Es pensen que la platja és seva o què? Quina cara més dura que tenen, quina ràbia que ens fan! Crec que aquest sentiment comunitari que l’arribada dels Espavilats  va despertar en tots nosaltres -catalans, francesos, espanyols, alemanys, etc- es va transformar en un flux energètic intel·lectual  hostil que va arribar d’alguna manera a les seves pobres i curtes ments perquè, quan ja ho tenien tot parat, d’alguna manera els va tornar el pudor, és com si per uns segons haguessin sigut conscients que alguna cosa no acabava de funcionar, i es van enretirar – ells i les seves andròmines- una mica, almenys van fer –ne el gest.

Però va durar uns segons, jo crec que els justos mentre tots els indignats estàvem concentrats. Després els Espavilats, actuant com un grupuscle tancat, van continuar fent la seva i nosaltres, en un intent de relaxar-nos, malgrat tot, per continuar gaudint del nostre diadeplatjaapropdel’aigua, vam pensar -cadascú amb el seu idioma, esclar- Bah! Quina colla de pixapins!

Si només n’hi haguessin a la platja d’espavilats, rai!

Llançà, agost del 2011