Archive for Juny de 2013

L’ENCONGIMENT DE LA CULTURA

the twits

Estic acabant de llegir els darrers manuscrits que s’han presentat al Premi de Literatura Juvenil de Badalona. Altres companys deuen estar fet el mateix amb els manuscrits de narrativa per adults, de poesia i de teatre. Com cada any, des de fa molts anys, ho faig amb moltes ganes i il·lusió, traient hores de son, d’estudiar, de prendre el sol, de fer dibuixos, de llegir altres coses, de fer una coke amb els amics, etc., etc., etc. Hi ha un col·lectiu de professionals que fan aquesta mateixa tasca, en el si d’altres premis organitzats per diversos tipus d’entitats, que sí que cobren perquè es considera que és la seva feina. Jo no he cobrat mai per fer-ho a Badalona, no perquè pensi que no s’ha de cobrar, sinó perquè, com que el pressupost sempre ha estat escàs, sempre he estat d’acord en fer-ho de franc per poder  invertir els pocs diners amb què es comptava  en dignificar la dotació del premi  i,… per què no?  la celebració de l’entrega. Sempre he pensat que el meu temps era el meu gra de sorra per fer possible el certamen.

Crec que no cal fer un recorregut per la història d’aquests premis per argumentar que amb l’esforç de tota la gent que s’hi ha estat implicant es va arribar a aconseguir que tinguessin un lloc dins del panorama literari, ja s’entén que ho hem aconseguit tots junts. La professionalitat del jurat, l’organització, el ressò mediàtic però també la dotació del premis començaven a atraure gent qualificada que hi presentava les seves obres. Havíem aconseguit  tenir un nivell. Jo n’estic especialment orgullosa, els premis literaris de la ciutat me’ls sento meus, me’ls estimo.

Doncs, l’any passat, arriben els peperos i fan una retallada salvatge a la dotació dels premis. Diuen que es retalla a tot arreu. Diuen que el fet que l’any anterior un dels premis hagués quedat desert no hi té res a veure. Diuen que aquests diners eren del pressupost de l’any passat i no d’aquest any.  Diuen que ells no els fan els pressupostos. Diuen que ja ho entenen però que amb els sis mil euros que s’estalvien ui! què en podran fer de coses! Que encara hem de donar gràcies que no els hagin anul·lat. Diuen aquestes i d’altres coses sense ni cap ni peus per una ciutadana com jo (a mi els arguments d’organització administrativa no em serveixen de justificació, per a mi la retalladada continua semblant-me una qüestió ideològica). Ho diuen dos tècnics de l’ajuntament i la consellera de cultura mentre sopen amb nosaltres, en el sopar de deliberació. Podríem haver vingut sopats si volien estalviar, no?

Aquell dia, pregunteu als qui hi eren, vaig fer una intervenció una mica salvatge que va fotre enlaire les postres de més d’un. No me’n vaig saber estar.  Estava molt emprenyada. La nostra feina per al consistori no val res. Cap consideració. Ah!Sí, un regalet d’aquells institucionals per als compromisos que jo no vaig voler acceptar. Potser si tots plegat passéssim  la factura deixaríem de ser invisibles.

Així doncs, l’any passat, a més a més, la celebració de l’entrega de premis va passar de fer-se del  Teatre Zorrilla al Principal, amb un format tant més reduït que suposo que hi va haver gent que no hi va poder entrar. A mi em van castigar en una taula d’un racó que pràcticament no veia l’escenari. I no va passar res més en tot l’any següent.  Ara penso que vaig forçar una escena de tensió reivindicativa que, en general, va molestar però que no va servir per a res. Penso que des d’aquell moment haguéssim hagut de començar buscar iniciatives privades per tirar endavant els premis i poder prescindir dels tractes d’un ajuntament inculte que té la supèrbia de creure que els premis, com que hi posa la dotació econòmica, són seus i els pot fer i desfer al seu gust sense tenir en compte la gent que els fa possibles.

Tot plegat em recorda una història que he llegit moltes vegades d’un dels meus escriptors de literatura juvenil preferits,  Roald Dahl. Sóc fan d’un llibre seu que es diu “Els Culdolla” (il·lustrat per Quentin Blake), protagonitzat per una parella força peculiar, marit i muller que no paren de fer-se la punyeta l’un a l’altre amb les pensades més recargolades. Recordo una de les moltes bromes pesades que ell li fa a ella volent  fer-li creure que té una malaltia que l’està fent encongir: cada dia afegeix un trosset molt petit de fusta al final del seu bastó, el bastó va creixent però ella atemorida, escoltant les mentides del seu marit, creu que s’està fent baixeta perquè té la malaltia de “l’encongiment”.

Fa un any que estic emprenyada i, en lloc d’anar passant-me, fa uns dies que se m’ha revifat l’emprenyament. Aquest any la celebració de l’acte, la Nit Literària passa de fer-se del Teatre Principal a l’Espai Betúlia! A veure, … l’Espai Betúlia és fantàstic per a fer la presentació d’un llibre, per anar a veure una exposició, per a moltes activitats però …, no ens enganyem, no és l’espai que m’imagino quan penso en la Nit Literària, quan tanco els ulls i recordo quan a Badalona la cultura encara  no estava malalta “d’encongiment”.

Badalona, 12 de juny de 2013.

Anuncis