Archive for the ‘Indignacions socio-polítiques’ Category

Efecte “Vestit nou de l’emperador”

Tinc 45 anys i fins ara la política m’ha interessat poc, però darrerament començo a sentir la necessitat moral de participar. La veritat és que mai he volgut posar nom a les meves creences −ni polítiques, ni religioses, ni de res−, sóc més feliç com a lliure pensadora perquè em sento més honesta. Per a mi és important qüestionar-me i pensar críticament abans de prendre una decisió o posicionar-me sobre qualsevol tema i, per fer-ho, què millor que no haver de seguir, ni tenir present, cap línia de pensament ja escrita? Però darrerament, no sé què m’està passant que sento la necessitat de participar activament, de dir prou!

Suposo que n’hi deu haver unes quantes de persones com jo que fem veure que no ens n’adonem de les contradiccions, incoherències i enganyifes dels nostres polítics; que ens fa mandra dedicar el nostre temps per aprendre tots els articles del reglament del seu joc a canvi de tan poca cosa com poder fer el comentari quan els enxampem fent falta –o millor dit, trampa− perquè, a més, ens sentim només mers espectadors. Parlo de gent com jo, els que mai ens hem plantejat ni tant sols discutir de política a les sobretaules.

Aquesta cosa que tinc a dins és com una mena de finsaquíhemarribat –per dir-ho finament− que em fa girar-me a banda i banda per trobar algú altre que se senti com jo, que sigui com jo, per poder explicar-li el que veig, per comprovar que no només sóc jo qui ho veu i, si és així, per trobar qui em contradigui les contradiccions i incoherències que nosaltres, els que no hi entenem, veiem.

Estem en crisi −sobretot econòmica− i els ajuntaments tenen pocs diners i molts deutes, el de Badalona també. A l’alcalde li xiulen les orelles després d’incomplir d’entrada una de les seves promeses electorals, la d’oferir barra lliure pels llibres de text dels nens i nenes de la ciutat. Primer intenta sortir-se’n dient que no li dóna temps, que per l’any que ve, però com que la gent a més de recordar-se’n del que va prometre ho té per escrit per tot arreu de tanta publicitat que en va fer, no cola. Després algú li deuria fer cinc cèntims de la socialització de llibres –sistema que fa anys duen a terme moltes  escoles-, suposo que per trobar solucions a veure si la factura li sortia més barateta. Llavors la gent se li enriu a la cara davant de tant de cinisme.

Quan l’alcalde està a punt de quedar sord se li acut una brillant idea per donar la cara: enviarem una carta com d’aquelles que arriben del departament d’atenció al client de qualsevol companyia multinacional –que, això sí, molt educadament et diuen que ho senten molt però que no hi poden fer res, que t’hi fotis fulles−. I amb el paper més bo que tenen a la seu central envia la carta, però no una per cada família, no, una per cada nen. Així si tens, per exemple, dos fills en edat escolar, reps dues cartes idèntiques. I jo em pregunto –jo que no hi entenc ni papa, repeteixo−, no hagués sortit més econònic –sostenible, funcional, elegant, etc.− enviar un e-mail per família (es poden filtrar fàcilment les coincidències amb les adreces electròniques per evitar repeticions) i estalviar-se el cost del mailing en paper couché pels llibres de text que ha de comprar?

Després, més enllà de Badalona, hi ha el cinisme de l’autoanomenat govern dels millors que, segons he sentit aquests dies a les notícies, diu que se centra a lluitar contra el fracàs escolar. Qui es pot creure que es plantegin realment aquest repte quan la veritat és que, en lloc d’invertir, s’està retallant en educació i deixant a molts infants –no a tots, cosa que jo personalment trobo que incompleix el principi que tots els infants han de tenir les mateixes oportunitats en matèria d’educació−, per exemple, sense la sisena hora. A més a més, amb aquesta política s’afavoreix indirectament (i segons com es miri directament) l’escola privada en front de la pública. Suposo que la majoria dels fills dels polítics –vist el seu patrimoni- no depenen de l’educació pública.

És una solució a la crisi deixar sense feina –una més de les conseqüències de la supresió de la sisena hora− tants mestres que el curs passat treballaven a les escoles públiques? Va bé per l’economia del país fer una acció que porta tanta gent a l’atur? Segur que les retallades han d’afectar, justament, el benestar social? Hem de capejar la crisi a costa de la sanitat i l’educació pública?A mi –que no hi entenc ni papa, recordo− se m’acuden algunes idees que m’he decidit a escriure aquí, no perquè siguin molt originals, més que res per desfogar-me.

Per exemple, tenint en compte que l’Estat és –o hauria de ser, ara no ho sé segur− aconfessional i que no tots els ciutadans professen la religió catòlica −o com és el meu cas, cap religió− he pensat que es podrien utilitzar els diners –de tots els ciutadans, no ens enganyem− que actualment es destinen a l’Església catòlica per a minimitzar les retallades. Les parròquies, tot i que podrien oferir uns serveis mínims gratuïts, haurien de cobrar entrada. Es podrien posar diversos preus, en funció de les hores i dies de més afluència. Ho proposo seriosament, d’aquesta manera es podrien autofinançar i fins i tot potser podrien contribuir a ajudar al seu poble, no només de forma espiritual. Després de visitar el Vaticà fa dos estius em va quedar clar que disposen dels millors economistes i assessors financers.

De la mateixa manera, combrego amb idees com el co-pagament en la sanitat pública. Senzillament, qui tingui diners per anar a fer una cerveseta que pagui el mateix preu per les seves visites mèdiques i per qui no pugui, que continuï sent de franc.

I la pregunta estrella: per què no sento que es retalli en armament militar? Pensant amb les armes i la tecnologia nuclear tinc la sensació que l’exèrcit que mantenim –amb els diners de tots els ciutadans, també− no ens serviria de res si hi hagués un conflicte. És veritat que jo no en tinc ni idea si necessitem o no un exèrcit però és d’on jo retallaria primer. Segurament ens estalviarien molts diners si fossin capaços d’organitzar un exèrcit europeu comú a tots els països –una alternativa que recullo, més realista al meu pacifisme utòpic que em dicta que hauríem de ser capaços de no necessitar ni armes ni exèrcit− .

La pregunta que ja s’ha posat sobre la taula fa temps: i l’impost de transmissions patrimonials, calia que es treies ara justament?

Doncs res, que jo no veig que les mesures del govern siguin les millors per al nostre país, no m’ho empasso que no es pugui fer millor. I tot i que no hi entenc ni papa, crec que el primer pas és, encara que m’arrisqui que em prengueu per tonta i ingènua, dir tot això amb veu alta, dir que jo veig que l’emperador va despullat, que el suposat vestit nou és una enganyifa. Confio que aquesta actitud es continuï encomanant −igual que me l’han encomanat a mi− i amb idees noves de veritat puguem tirar endavant el nostre país, que tant m’estimo.

Badalona, 13 de setembre de 2011

Anuncis